Foto: Joan Serra

Jo he fet alguna cosa de teatre, i n'he estudiat una mica a nivell teòric i històric, durant els primers anys d'Universitat. Com qui diu, des de l'any de la picor. Tenia aleshores -i tinc ara- un gran complex quan em trobo en un acte d'escena: baixa capacitat toràcica (dit d'una altra forma, parlo fluix per mala respiració) i poca tendència a la vocalització. És a dir, fluix i mal entès. A la quarta fila ja no se'm sent.
En treballar a Catalunya Ràdio i altres emissores això es dissimulava, perquè els micròfons poden fer miracles i fent pauses, tot s'entén. Però el teatre de viva veu, sempre m'ha costat.
Aquest és el motiu pel qual, com a crític teatral aficionat en aquestes pàgines, poso sempre tanta importància en la vocalització, dicció dels grups que participen en concursos. Valoro allò que jo no tinc i ho admiro dels qui ho tenen, i recrimino a qui no s'hi esforça. Repeteixo, a qui no s'hi esforça, no a qui no ho tindrà mai.
Amb Othel.lo [Kòmix, de la Garriga], un dels comentaris del públic a peu de vestíbul, durant la mitja part i al final, era la vocalització, entonació i dicció. Admirablement ben portada a terme per uns, dissortadament fluixa per les altres. La veritat és que em sabia greu, perquè interpretaven bé i es movien bé, però ufff, no se les entenia ni sentia! Espero que fos només a Sant Feliu i fora d'aquesta plaça la cosa fos diferent. Homes de veu clara i dones de veu apagada, poc transmissores del ric univers dels somnis de les nits d'estiu de Shakeaspeare. Gairebé sempre en altres obres havia experimentat una sensació a la inversa: dones de veu nítidia i homes de tons greus, on la paraula esòfag sona igual que safareig.
Anem a l'atreviment.
Atrevir-se amb una peça tan de majúscules com un clàssic de Shakeaspeare requereix molta valentia, molt coratge, molta preparació i moltes nits sense dormir, per part d'un grup teatral. Fer un Shakespeare és com elaborar un vestit brodat on tot encaixa. I qualsevol peça que grinyola o manca, suposa treure una petita capa de ceba que resta punts. Com quan la meva dona em diu que em penja un fil o porto una taca que ningú veu, només ella. Jo crec que el vestit -és a dir, l'obra-, per la dificultat de portar-lo a la pràctica, va ser més que ben defensat. No va ser ni un xandall tronat, però per contra no va ser el vestit de núvia de la reina d'Anglaterra. Era una cosa arreglada, prou digna, amb algun sargit que, amb bons ulls, ni es veuen.
Em vaig enamorar de la dicció fantàstica i l'execució dramàtica perversa -vaja, un jove mestre teatral- d'Òscar Sala fent de Iago. Un Messi. Va ser un dels puntals de l'obra. Aquest actoràs va saber transmetre la manipulació, l'engany, l'astúcia, la cobdícia i l'odi refinat. Un text com el que va brodar, amb un català tan ric, tan poc improvisable, tan extens, tan espectacular... no ho fa tothom.
El seguia Othel.lo (Arnau Geli), que havia de simbolitzar les coses fetes amb passió. Ja hi va posar apassionament, però no va marcar tants gols. Permeteu-me que parli en termes futbolístics, que així ens entenem millor.
La resta d'equip, entre defenses i centrals, van portar el partit a la victòria -jo crec que van guanyar-, encara que qui diu que jugaven contra un rival, una obra culminant de William Shakeaspeare, que feia més por que un encabritat Mourinho fent de rei Lear.

P.CARRERAS