Pesta, còlera i grip espanyola: altres epidèmies històriques que van afectar Sant Feliu de Guíxols

La situació actual de pandèmia per coronavirus és d’autèntica excepcionalitat a tot el món. La història moderna de la humanitat ha patit circumstàncies similars només en comptades ocasions, i per a la immensa majoria d’habitants del planeta suposa una experiència mai abans viscuda. Tan sols unes poques persones centenàries poden comparar-la amb la pandèmia de grip de 1918.

El cas és que els brots infecciosos no han entès mai de fronteres ni de classes socials. Tant podien afectar un captaire que vivia al carrer, com a membres d’una casa reial, com va ser el cas del monarca més efímer de la història d’Espanya, Lluís I, mort de verola a principis del segle XVIII. Tanmateix, les infeccions podien arrasar ciutats com ara Saragossa, sí, però tard o d’hora acabaven arribant a viles i poblets més petits; per exemple, Sant Feliu de Guíxols.

La població ganxona, de fet, no s’ha escapat de les grans catàstrofes epidèmiques de la història moderna. Amb l’ajuda de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu, i basant el reportatge en el llibre d'Ángel Jiménez Sant Feliu de Guíxols. Una lectura històrica, fem un breu repàs de les emergències sanitàries que s’han viscut a la localitat en el decurs dels últims 700 anys.

Les constants epidèmies de la pesta

Entre els anys 1348 i 1350 és quan es té constància de la primera epidèmia documentada a Sant Feliu de Guíxols. La població va patir un brot de pesta negra que va afectar en major mesura els treballadors de la terra i que es va sumar a la fam de l’època. La malaltia infecciosa va fer estralls a la localitat empordanesa, que en va tornar a viure nombroses epidèmies fins a finals del segle XIV. En aquest mateix període de temps, la pesta negra va provocar la mort d’una tercera part de la població europea.

Les conseqüències d'aquesta malaltia no acaben aquí. A mitjans del segle XVI, la localitat ganxona en va patir dos nous brots. El segon, l’estiu de 1563, va fer que fins i tot les autoritats municipals actuessin: els anomenats morbers s’encarregaven de bloquejar la sortida dels seus domicilis a persones infectades.

Les freqüents epidèmies de pesta van portar el poble a crear la llegenda de L'Ocell de la Pesta, segons la qual la portadora de la malaltia va ser una au com a conseqüència del malefici d'una bruixa.
Font: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Un segle més tard, l’estiu de 1653, la pesta va tornar a atacar Sant Feliu de Guíxols. Aquesta vegada la resposta dels seus habitants va ser abandonar la vila per refugiar-se al camp. Els morbers controlaven les llars de les persones afectades per la malaltia i feien torns de vigilància dels seus portals. Fins i tot sacrificaven els gats sospitosos d’estar-ne contagiats.

Les dues grans èpidèmies de l'Edat Contemporània a Sant Feliu: la còlera i la grip espanyola

Ja entrada l’Edat Contemporània, un brot de còlera va irrompre a la vila l’any 1837. La malaltia infecciosa va ser un dels factors pels quals Sant Feliu va passar dels 6.500 habitants als menys de 5.000 en només una dècada.

La davallada del nombre d'habitants a partir de 1837 és notòria. Font: Sant Feliu de Guíxols. Una lectura històrica (Ángel Jiménez).

I l’últim episodi de brot infecciós greu va ser el de la grip de 1918, considerada la pitjor pandèmia global de la història moderna. Coneguda amb altres noms, com ara la grip espanyola o la febre dels tres dies, la malaltia es va propagar arreu del món i va provocar la mort d’entre 50 i 100 milions de persones, tot i que hi ha estudiosos del tema que ubiquen la xifra per sota dels 40 milions. En qualsevol cas, a Sant Feliu de Guíxols, en concret, la mortalitat va augmentar aquell any un 50% respecte de l’anterior. La mitjana de morts anuals oscil·lava entre les 150 i les 200, mentre que el 1919 se'n van registrar gairebé 300.

Entre 1918 i 1919 es detecta un pic de mortalitat, derivat de la grip espanyola. Font: Sant Feliu de Guíxols. Una lectura històrica (Ángel Jiménez).

Saber d’on venim és clau per assimilar el present i encarrilar el futur. Avui comptem amb tots aquests precedents en la història de la humanitat, però és que a més a més disposem d’uns coneixements i uns avenços científics i tecnològics mai abans obtinguts.

De totes les emergències sanitàries, l’home n’ha acabat sortint, i la pandèmia del coronavirus no en serà l’excepció.