Entrevista a Gerard Mas, escultor

Aquesta entrevista dóna algunes claus per gaudir de l’exposició de l’escultor guixolenc Gerard Mas al Monestir de Sant Feliu de Guíxols. En la seva obra treballa amb temes com la paradoxa i la contradicció, introduint elements de descontextualització i, sobretot, la ironia. L’objectiu és manifestar una voluntat de diàleg entre l’estètica clàssica i les formes més avantguardistes. Us convidem a visitar ICONOPLÀSTIA quan la perfecció tècnica i la ironia van de la mà de Gerard Mas.

Dades:
Iconoplàstia, de Gerard Mas
Del 16 de juliol al 15 d'octubre de 2017
Monestir de Sant Feliu de Guíxols

Vídeo
https://www.facebook.com/EspaiCarmenThyssen/videos/1390436541010165/

Com presentaria la seva obra que estarà exposada a Sant Feliu de Guíxols aquest estiu?
És una selecció important d’obres dels darrers anys on prima sobretot la utilització de la talla de pedra i fusta i que, malgrat no ser una retrospectiva, dóna una idea bastant clara del que és el meu treball. La meva obra de talla és lenta de fer i habitualment em costa reunir una bona col·lecció d’aquest tipus de peces. Aquí ho hem aconseguit.

Com treballa? Quin és el seu procés de creació?
Parteixo d’una idea que habitualment he trobat mentre realitzava peces anteriors. De vegades apareix a partir de l’experiència més mundana del meu dia a dia, però sempre va íntimament lligada a un material concret que serà el de l’acabat final de la peça. Un cop la tinc dibuixada mentalment, preparo maquetes o models en fang. Un cop acabat el model, el copio al material definitiu (alabastre, marbre, fusta, resina…), ja sigui a través de motllos com de tècniques de talla. Després arriba el treball de policromia. De vegades incrusto ulls de vidre o afegeixo algun objecte real a la peça.

Es considera un provocador? Quina és la reacció que busca del públic?
Bé, m’ho han dit moltes vegades i al final, m’ho hauré de creure, però el cert és que d’entrada només pretenc provocar-me a mi mateix quan ideo les peces. No em faig una idea clara de si algú ho trobarà més o menys provocador. En la intimitat del taller, totes les meves peces em semblen inofensives. En fer-les, m’agrada divertir-me imaginant la peça acabada. Senzillament, gaudeixo creant imatges que m’agradaria haver vist en un museu però que, pel motiu que sigui, fins ara han estat escultures impossibles. M’agrada que les meves peces tinguin alguna cosa que grinyoli, alguna cosa que impossibiliti la bellesa i que invalidi el significat o el propòsit que, com a espectadors, li pressuposem a l’obra. Només es tracta de sortir una mica dels esquemes mentals que habitualment tenim quan contemplem una determinada imatge.

Amb quins materials treballa? Com afecta a l’obra un o altre?

Pel que fa als materials, sóc bastant tastaolletes. Bàsicament treballo en pedra, fusta i resina policromada. Ocasionalment utilitzo bronze, elements de joieria, vidre, i no descarto utilitzar-ne d’altres. Per mi, el material afecta dràsticament l’obra. És més, cada idea és indestriable del seu material. No se m’acudiria mai fer una de les meves dames en bronze o un dels meus porcs en marbre blanc de Carrara. El material juga un paper importantíssim a l’hora de donar sentit a l’obra. Quan utilitzo marbre de Carrara em serveix per a situar-me en un context d’estatuària clàssica i d’acadèmia, quan utilitzo marbre rosa és per a evocar la flonjor de la carn, l’alabastre per evocar la bellesa pàl·lida de l’ideal femení del Renaixement, la fusta em porta als sarcòfags de l’antic Egipte o al record de l’arbre que hi havia hagut abans de la peça, i així podria anar citant
exemples.